Conversando en soledad.

Cuando crees poseer el control entre tus manos, cuando creías que la fortaleza formaba parte de tu ser... que extraño volver al principio. Perdidos en un cuerpo ajeno, una mente enfermiza que no encuentra vida, solo soledad.

¿Cómo buscar consuelo sin habla?

Tanto esfuerzo, tanto daño... y aquí, otra vez, conversando con el invierno y la muerte, cuanto tiempo viejas amigas... creía que solo eráis leyenda, un recuerdo absurdo, un cuento, una nana... pura ficción.

Puede llegar a ser aterrador. Ese monstruo que me persigue en la noche, correr, correr y no llegar a ninguna parte, nunca me atrapa pero siento su aliento en mi nuca. Crea un frío insoportable en mis sábanas.

E aquí otra vez, una absurda rutina más, un llanto desesperado que no se oye en ninguna parte, un mundo de pantomimas sin sentido.

Resuenan palabras en la pared, y por mucho que rompa el silencio no hay respuesta, no hay interlocutor alguno.

Háblame de la noche como aquella vez, no me hagas sentir sola. Pájaro negro que habitas la noche, canta otra vez, eres mi único consuelo.

"La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la

degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques,
fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!),
una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua
subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten
impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de
la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltresll ib re

d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots

vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestantsi alhora és més o
menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres
d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els
artistes i fins els novel·listes ens preguntem contínuamentmig fent-hi broma, però
amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint si en català això
o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o
concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al
pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.

I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i
irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una
importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura,
degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una
cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens
serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida
de cada dia.

Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de
segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la
genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme
a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els
pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara
que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes
dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?"

Joan Solà fragment de "La Paraula".

Hacer las maletas y emprender un nuevo viaje, nunca sabré si fué cierto o solo un espejismo, un sueño de noche, brisa que cubre mi cuerpo en la madrugada.

Esa parte, esa pequeña parte de mi que descubrí en un instante, una palabra que se me hizo eterna, una verdad que encendió la luz entre el mar de la confusión. Horizonte lejano... cuanto tiempo me costó encontrarte.

Quise echarlo todo a perder, convertirme en aire y correr sin freno... el espirítu me llama, pero ahora puedo convertir mi mundo en un lugar compartido. Como cuesta aceptar que ya no estás solo, que la traición ya no acecha como antes, que la muerte se despide de ti sin aviso, y te pierdes, te pierdes porqué no comprendes que és la palabra felicidad en tu cerebro. Extraño... extraño... cuanto costó aceptarlo, pero la verdad es así.

Dime que ahora ya no hay peligro, que ahora estás aquí. Avanzar sin girar la cabeza, no quiero volver a convertirme en piedra, no esta vez.

Cada vez que nos tropezamos, cada error que cometimos ,queda remitido por un acto de devoción.

En un corazón de rencor, donde parecía que el fantasma de la angustia y la venganza blindavan su pulso, con una magia misteriosa, hubo una extraña fuerza que consiguió filtrarse entre el dolor y descongelar el frío invierno.

Como expresar lo que sientes a flor de piel con la boca cerrada, sin saber mover las cuerdas vocales al son de la sinceridad. No es fácil hacer hablar a una alma herida, pues derrocha los momentos en cobardía.

Lo hermosa es ver como sabes crear momentos de luz, remodelar con tus manos el dolor y convertirlo en un recuerdo.

Tú, tu poder sobre mi... es un gran misterio.