"La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la

degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques,
fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!),
una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua
subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten
impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de
la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltresll ib re

d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots

vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestantsi alhora és més o
menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres
d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els
artistes i fins els novel·listes ens preguntem contínuamentmig fent-hi broma, però
amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint si en català això
o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o
concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al
pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.

I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i
irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una
importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura,
degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una
cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens
serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida
de cada dia.

Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de
segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la
genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme
a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els
pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara
que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes
dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?"

Joan Solà fragment de "La Paraula".